La nostra model Diana

Un cert dia vaig rebré una trucada demanant ajuda. Realment em va impactar. Era l’ambaixador romanès que em demanava ajuda. Aquella tarda havia vist en un programa de televisió la petició d’ajuda d’una família desesperada perquè tenien una filla amb leucèmia i els metges de Romania creien que no hi havia cap solució. El ambaixador havia sabut de la nostra associació i va fer personalment la trucada demanant-nos ajuda urgent. Després va connectar amb la família de la noia perquè es posés contacte amb nosaltres i així va ésser.
Era una noia de quinze anys, Diana, la gestió va ésser força ràpida i poc temps després, la família aterrava al aeroport de Barcelona. A la sortida de Romania va succeir un petit fet que vull fer constar. Una metgessa de l’hospital a on l’havien atesa va anar al aeroport de Otopeni (Bucarest) i al acomiadar-la, li va dir: ”No comprenc perquè vols anar a morir a Barcelona?”. Deixo en el pensament dels que tingueu ocasió de llegir aquest cas, que contesteu a la doctora que va plantejar aquesta pregunta. La família buscava a casa nostra la que per ells era la única esperança. I la doctora va crear en la noia i els seus una gran angoixa. La noia va ingressar a l’hospital infantil de la Vall d’Hebron (perquè va semblar que per la seva edat encara hi podia ésser acollida, encara no tenia els setze anys ). Era un cas urgent i el diagnòstic era de leucèmia aguda limfa blàstica d’alt risc.
En una carta des de l’hospital “Fundeni” (de Rumania) el metge Dan Colita, romanès cap i responsable del departament de hematologia d’aquest l’hospital va informar al servei de malalties de la sang a l’ Hospital Sant Antoine de Paris de que encara que existissin molts factors negatiu, tenia, però, un donant aparentment idèntic, que era el seu germà. Suposem que era el camí que proposava el abans dit Doctor Colita. Però el que era inviable era l’econòmic, ja que la família de la noia no podia disposar dels mitjans necessaris . Aconseguit el permís de la Generalitat que va assumir les despeses sanitàries, la noia va ésser ingressada al nostre hospital de la Vall d’Hebron. El trasplantament de medul•la òssia, va ésser un èxit. I al cap d’un any va estar donada d’alta de la Unitat de Trasplantaments, encara que va necessitar seguir diferents controls degut a certes incidències: Cistitis hemorràgica ; síndrome post-radioteràpia; hipertensió arterial; ... Se l’hi van anar fet diferents controls que han durat uns deu anys. A la fi, sembla tot superat. Ha complert 26 anys, ha estudiat espanyol a la universitat Cervantes. Va fer de model en diferentes passarel•les, que va haver de deixar per que era massa prima segons les normes. També parla diferents idiomes, com anglès, català ... La doctora de l’aeroport no va estar massa encertada.